TIANJIN

El somni xinès guanya per golejada al somni americà.

Una freda tarda de febrer el meu company James i jo esperàvem dins un cotxe de lloguer al pàrking de l’aeroport de Chicago. Quan vam veure el nom “Rambo Hu” a la llista de participants del programa de formació de mànagers no vam poder evitar un somriure. Rambo arribà 20 minuts després, venia abrigat i amb equipatge de mà. Res en ell feia pensar en la guerra de Vietnam, no portava bazooka i si “no se sentía las piernas” només podia ser pel fred polar. Va ser difícil evitar la broma fàcil amb Rambo. Sorprén que els herois dels 80 foren els mateixos aquí i a la Xina Popular. I és que mentre a Berlin queia el mur la Gran Muralla ideològica que encerclava el món utòpic de Mao es clivellava també. 

Avui Xina és irreconeixible per tothom.

El trepidant i sostingut ritme de creixement des de fa 30 anys ha fet que cap generació haja pogut acomodar-s’hi encara. La realitat continua superant qualsevol expectativa i qualsevol somni. Milions de xinesos disfruten d’aquesta borratxera que els ha portat merescudament a ser la segona potència mundial. A base de fabricar i exportar Xina ha trobat el seu lloc al món, ha despertat tard però s’ha posat les piles. Ha omplert un buit que es va crear després de dècades de consumisme galopant, de bonança econòmica sense precedents i d’inflació continuada a occident. Són el Japó dels anys 60 amb matisos propis del segle XXI: escèptic amb la democràcia, desafiant amb l’ordre establert, tensant les lleis del mercat lliure.

Però Xina no es conforma amb el rol de proletari global. Les ciutats “Tier 1” com Shanghai i Beijing venen a ser un nou país de 50 milions de Rambos amb hipoteques, smartphones i 20 dies de vacances a l’any. No és que vulguen Rolex, en compren més que ningú. Exigeixen increments salarials del 15% cada any. Prefereixen perdre el temps dins el seu cotxe que al transport públic. Inverteixen en propietat i peguen “pelotassos”.

Ara ja és el torn de les ciutats dins del “Tier 2”. Tianjin n’és un exemple. Com va dir un diplomàtic americà, “Tianjin és la ciutat més gran que els teus amics no tenen ni idea de que existeix”. 11 milions de classe mitja al voltant del polígon industrial més gran del món. El smog no deixa veure els condominis que broten d’una terra revalorada a marxes forçades. El tren bala de Beijing arriba cada 30 minuts, replet de “commuters” que només paguen 9 euros per un seient en primera classe. El riu de Tianjin un dia va unir les rutes comercials a Beijing i a Shanghai. Avui és una còpia del Tàmesi, amb el Tianjin Eye, gratacels postmoderns, hotels neoclàssics i vaixells turístics amunt i avall.

La “minoria” Han, ètnia del 92% dels xinesos, ja és el paisatge dominant a moltes destinacions turístiques arreu del món. Molts dels xinesos a la Torre Eiffel no són backpackers sinó executius de vacances. Tenint en compte que que 1 de cada 4 habitants del món neix Han i que el nou Rambo ha nascut xinès, l’hegemonia occidental té els dies comptats.