Quan vivia a Londres, els britànics solien confondre’m com espanyol o portuguès, tant s’hi valia per ells. Aquesta equiparació pel to de pell i de cabell em solia ofendre, no podia entendre com aquella gent no tenien la sensibilitat per veure unes diferències per mi tan evidents entre aquests dos pobles. Mentre Espanya era una potència turística, destacada a nivell esportiu i despuntant en energies renovables, per allà al 2003 Portugal no es coneixia per res, ni tan sols per l’imberbe i bicicleter Cristiano Ronaldo del Manchester United. Desplaçat al confí d’Europa, el portuguès era un insignificant mercat perifèric totalment apantallat a l’aura daurada de l’Espanya d’Aznar. Al pacte de les Azores, Portugal va parar la taula i ningú no el va convidar. A l’Algarve desapareixia la Madeleine McCain i la policia no s’aclaria. Des de la superioritat moral i reduccionista espanyola el portuguès era un emigrant brut i sense cultura, condemnat a malviure com diàspora a les cuines dels restaurants portuguesos, aquells establiments que hom només trobava als barris més populars de l’est de Londres, on la clientela era purament portuguesa i on una bandera roja i verda havia agafat el mateix olor a tabac negre de la moqueta i supurava amb greix darrere la barra del bar. Amb arrogància mal dissimulada jo responia que res a veure els uns amb els altres, per favor!
Anys després arriba l’hegemonia del Barça de les 6 copes, i al meu món futboler Portugal aporta els antiherois. Els seus ambaixadors de renom són majoritàriament associats a caps de porc, a dits dins l’ull, al mal perdre, a l’autobombo i a la brutalitat més cavernícola. Personalitats com Figo, Mourinho, Cristiano o Pepe posen Portugal al mapa amb fàcils rimes corejades per estadis sencers. Tots aquests Special Ones representen el millor de la Galàxia pels uns i el pitjor dels clans pels altres. Projecció internacional del país, tanmateix, tots en fan ben poca, i el mateix es pot dir de la figura moderada de l’expresident de la UE Durao Barroso.
En aquella mateixa època, a Singapur, els estudiants espanyols i els portuguesos del MBA decidim presentar candidatura conjunta per la Iberian Week, una oportunitat per donar a conéixer el bo i millor de la nostra cultura a 400 joves de revol provinents de 70 nacionalitats diferents. La improvisació, la falta de diàleg i de lideratge resulta en una posta en escena molt matussera i el públic no en queda seduït. En conseqüència, la nostra és la primera promoció sense Spanish Week en molts anys. I per acabar d’adobar-ho, la proposta de Latin Week, que agrupa tots els països llatino-americans i que nosaltres vam preferir no integrar, va i arrasa. Aquest fet fereix els orgulls de tots aquells que secretament pensàvem que la marca Espanya es venia tota sola. No van trigar a sortir dits acusadors cap a Portugal.
Set anys després d’aquestes experiències, el meu paisatge vital s’enriqueix amb renovades referències a Portugal. Uns amics francesos es compren un pis a Lisboa. Una parella canadenca-suïssa es casa a Cascais. El meu jefe alemany va a fer surf a Sagres i en torna enamorat del menjar, del medi ambient i de l’acollida. Les revistes dels avions recomanen escapades a Porto.
L’avió a turbohèlix de la companyia TAP surt de Manises tot enlairant-se vers un perfecte cel blau d’hivern. La terra marró obscur s’ondula en sobrevolar la Sierra Morena, i en una estona ja estem descenent a l’estuari del Teixo. Des de l’avió no aconsegueixo observar cap zona limítrofe, cap ratlla de nord a sud, que clivelle la Peninsula Ibèrica a la frontera. Portugal ens dóna la benvinguda amb un “pastel de nata” gentilesa de l’aerolínia. Tota una declaració d’intencions d’un país orgullós de la seua pastisseria. Què ha passat aquí al costat mentre nosaltres parlàvem de sobiranisme, d’Eurovegas, de corrupció, de retallades, de rescats bancaris?
Ha passat allò que els analistes anomenen el miracle portuguès. Actualment Portugal està de moda i té l’economia més interessant del club dels PIGS (terme inventat per The Economist després de la irrupció de la crisi que posava dins un mateix sac als rescatats Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya). Portugal té 10 milions d’habitants, escassament un 3% del gruix de la UE; això vol dir que té poc marge de decisió dins de la unió. D’altra banda, però, es beneficia enormement quan el 97% restant els hi dóna un poc d’atenció. Portugal era la següent Grècia i de sobte el nou govern de coalició afavorí la inversió exterior en immobiliària, apostant pel turisme de qualitat, no massificat, menys estacional, en oposició al model espanyol. La situació d’inseguretat al Mediterrani féu que més turistes afluents es quedéssin a la UE i buscaren alternatives a les destinacions clàssiques. I així descobriren Portugal.
País de descobridors com cap altre, Portugal és descobert 500 anys després que Vasco da Gama navegués fins la India i que l’expedició de Pedro Alvares Cabral donés a Rio de Janeiro un nom tan original. A Lisboa, els turistes americans descobreixen fascinats una ciutat cosmopolita on brasilers i africans d’Angola, Cap Verd, Sant Tomé o Moçambic són tan lisboetes com el fado. Una ciutat tan oberta com la boca del Teixo: oberta al visitant ja què quasi tothom parla anglès, oberta al màrqueting innovador amb un negoci de sardines en llauna al carrer de Prada i Balenciaga, oberta a la conveniència de Uber per sobre dels privilegis del lobby del taxi. Amb una forta consciència de país, qualsevol taxista et contarà orgullós la història del pont 25 d’Abril, que fou dissenyat per la mateixa enginyeria que el Golden Gate Bridge de San Francisco i pagat pel dictador Salazar, tot i que ara porta el nom del dia que s’alliberaren dels seus passats dictatorial i colonialista. La Torre de Belem, el convent de Los Jerónimos i les capelles barroques al Bairro Alto són autèntiques joies artístiques que fan volar la imaginació als dies quan Lisboa era port de caravel.les i quan els emissaris del Vaticà buscaven influència i alguna cosa més per aquí. Satisfets amb la seua realitat, són gelosos del seu estil de vida i no envegen ni pretenen convertir Lisboa en un parc temàtic com Barcelona, tot i que podrien.
Portuguesos i espanyols, tan semblants i tan diferents. Amb 900 anys Portugal és l’estat més antic de la península. Conscients de la seua petitesa, valoren les aliances per sobre de la dominació. No es deixen avassallar. Fa quatre segles perdé Portugal temporalment la sobirania sota la Unio Ibèrica, i la va recuperar amb l’ajut dels anglesos quan no va veure clares les intencions de l’imperi espanyol. La història moderna està plena de guerres on Espanya i Portugal prengueren bàndols contraris. Els portuguesos estan en pau amb la seua història. Sense nostàlgia imperialista i havent pegat una portada decidida als règims dictatorials, sense ferides d’una guerra civil, és un país d’acollida i ja no d’emigrants. Aquesta unitat nacional sense complexes encara fa mal a la consciència espanyola, que durant segles ha hagut de claudicar amargament a no tindre un vassall portuguès. D’aquí aquest esbiaix cultural de superioritat espanyola que he identificat en mi mateix. Amb una mica de curiositat i respecte cap al nostre veí aprendríem que són líders globals en llibertat de premsa i en pacifisme, i el primer país en abolir la cadena perpètua. Certament, coses que portem cada dia pitjor a ca nostra. La gepa va al darrere i no la veiem.
Comments