Aquesta frontera té una cosa més. Unes catarates de la hòstia.
Baixo la ràdio i em toco el passaport a la butxaca. Un riu, un pont i un pas fronterer. És una imatge familiar inclús per un europeu de la zona Schengen, si més no per referències a pel.lícules on els roïns són molt roïns: el Rin per entrar a Suïssa, el Rio Grande per entrar a Mèxic, el Mekong per entrar a Vietnam. Resulta ser que bona part de la frontera entre els Estats Units i Canadà està a remulla. Creua els grans llacs Superior, Huron, Erie i Ontario. Amb tanta aigua gèlida que travessar no hi ha millor control dels fluxos migratoris. Fins i tot els gansos les passen canutes. Els agents a ambdós costats de la línia imaginària em reben amb la mateixa llengua, el mateix sobrepès i el mateix somriure amable. Això sí que és atípic, em jugo un sopar a que entre El Paso i Ciudad Juàrez no trobes la mateixa estampa.
Niagara Falls té les característiques de qualsevol ciutat fronterera. Molta gent de pas, poca gent local i negocis que exploten les diferències en llibertats. Casinos, alcohol, cigars cubans i strip clubs.
Pagaria per veure la cara dels primers europeus que ensopegaren amb les catarates. Al nostre vell i petit continent no hi ha molts indrets on la natura ens mostra tanta energia concentrada i de forma tan constant. La primera impressió intimida. Els salts d’aigua tenen la mateixa amplària quilomètrica del riu, sumada a un rugit constant i una bruma que s’eleva com un cúmul molt per sobre d’un terreny pla fins l’horitzó. Els mesos d’hivern la bruma es congela a l’aire i es converteix en un esmalt blanc brillant damunt de tot allò que toca. Al fons, roques arrodonides i derrotades per l’acció de l’erosió implacable reben ara la imparable caiguda d’una columna d’aigua que no afluixa en cap moment. No hi ha per on atacar el mur de pedra, aigua i gel. La forma de ferradura augmenta el vertigen mentre els torrents es precipiten indefectiblement a l’abisme.
El Niàgara no es un riu qualsevol. És el drenatge del llac Erie, una massa d’aigua comparable a tots els llacs europeus junts. Cada 8 hores baixa prou aigua per abastir la totalitat de les xarxes urbanes dels Estats Units per un dia, tots els dies de l’any. Aquest recurs aparentment inesgotable no ha estat sempre allà. Fa només 4,000 anys, al temps en què es construïen les piràmides a Egipte, l’Erie era una inmensa glacera enmig d’una immensa planície. El desgel va generar un reguer de 30 quilòmetres que desemboca al llac Ontario, una altra antiga i immensa glacera també enmig d’una immensa planície. L’aigua flueix de l’Erie a l’Ontario perquè hi ha una diferència de nivell d’uns 100 metres, 50 dels quals és l’alçada de les catarates. L’acció continuada de l’aigua sobre la dura roca del llit del riu fa que cada any la catarata es moga mig metre aigües amunt. Es calcula que en 50,000 anys, és a dir, un no-res en termes geològics, la catarata desapareixerà completament i els llacs Erie i Ontario s’uniran. El Niàgara haurà dissolt la roca com tu quan dissols un carrosset de sucre. Entretant, aquest salt d’aigua insignificant dins la vida de la mare terra s’ha convertit en una icona de la nostra civilització post-moderna.
Els darrers 200 anys no han passat desapercebuts en aquesta terra dura i inhòspita. Primerament els pioners van veure-hi el potencial divisori, i van incentivar els assentaments tot forçant les tribus locals que l’habitaven. Amb el desenvolupamentcomercial van fer-lo navegable amb canals i escluses. A continuació arribà el potencial energètic. A ambdues bandes del riu enginyers canadencs i americans van canalitzar l’aigua cap a centrals hidroelèctriques per tal de domar aquella força. El gènere humà aconseguí amb molta perícia extreure uns quants megawatts elèctrics que aviat han quedat insuficients - malgrat la grandiositat de la cascada, aquesta en el seu conjunt no pot generar l’energia més que d’una petita fracció d’una central nuclear moderna. Entretant, l’aigua que baixa les catarates està sobrecarregada de fertilitzants i això posa en risc el seu ús per consum humà i l’hàbitat del peixos. En l’actualitat la catarata és un reclam turístic i una excusa pel consumisme asiàtic, esponsoritzat per les grans cadenes hoteleres i amb parcs d’atraccions un tant decadents en plena era digital.
El Niàgara és un exemple més de sobreexplotació. Resulta sorprenent que tanta riquesa natural se’ns haja quedat insuficient. La nostra petjada ecològica és desproporcionada inclús en l’abundància de l’entorn. Mentre contemplo el formidable salt d’aigua des del comfort de la meua habitació a la quinzena planta, acondicionada a 21 graus constants mentre a fora bufa el vent humit a -3, a la tele posen un reportatge sobre la sequera crònica que colpeja Califòrnia i que empeny els agricultors a explotar aqüífers fòssils no renovables per produir aliments transgènics de baix valor econòmic que acabaran a la brossa o, en el millor dels casos, en el teixit adipós d’un occidental que viu obsessionat en perdre uns quilos. Hem d’aturar aquest sense sentit.
Comments