DUBAI

On la tradició islàmica és compatible amb la llibertat d’expressió i l’estil de vida capitalista que nosaltres atribuïm al món cristià.

El meu amic Ahmad és d’Amman, Jordània. Viu a Dubai des de fa 10 anys, a un complex residencial internacional. Està casat i amb una filla, i és musulmà de dins cap a fora, i de fora cap a dins. Crec que és el primer musulmà que coneixo amb tanta integritat. A Espanya tenim molta immigració del Magreb però ens és difícil identificar-nos amb ells, vivim en cercles socials diferents. I els pocs que s’han “integrat” al nostre cercle social pràcticament han hagut de renunciar al seu cercle social original.

Així com a Espanya els móns musulmà i cristià semblen mútuament excluients, a Dubai això no passa.

La tradició islàmica és compatible amb la modernitat, la llibertat d’expressió, l’estil de vida capitalista, que nosaltres atribuïm al món cristià. I això em torba perquè sempre havia pensat que no era possible. L’Islam no deixa res a la improvisació i dicta tant en allò terrenal com en allò celestial. La vida dels seus fidels està totalment condicionada per rutines religioses, diuen que d'aquesta forma assoleixen la pau interior. Així les coses,  com pot un país de marcada tradició islàmica com Qatar tolerar tindre els Duty Free carregats d’alcohol? Com pot un aeroport com el de Dubai, que pregona per megafonia les oracions, permetre les minifaldes? Com pot Aràbia Saudita, un país que exigeix que la carn siga “halal”, escorxada amb dignitat, alimentar-se de KFC? Dubai ha donat mostres de tolerància i de “laissez faire” pròpies d’un país laic, i Aràbia pareix que també està capejant el temporal de la Primavera Arab amb gradual apertura a noves formes de vida. Encara que no vulguen reconéixer-ho, aquest és un inevitable efecte secundari de la seua planificada projecció internacional. I qui sap, potser aquesta apertura és la clau per convertir l’Islam en la religió amb més seguidors a la Terra, una obsessió compartida per la majoria dels seus fidels.

Dubai és una d’aquelles ciutats impossibles de Star Wars. Es la mescla de 200 nacionalitats on ningú és local, ni ningú hi ha viscut més de 10 anys perquè simplement no hi havia res allà fa una dècada. Ha sorgit de la imaginació d’un beduí que, entre dàtil i dàtil, escoltava cants d’una sirena amb accent britànic. El falcó segueix sent l’emblema d’aquest poble indígena, reduït a minoria absoluta, possiblement una de les poques minories al món que es manté al poder sense usar la força. 

Com un desert pot acabar superpoblat? Com es pot generar riquesa sense recursos sostenibles?  

Estem davant d’una Marina d’Or hormonada? Dubai és molt més que Marina d’Or. Dubai és el resultat, a l’igual que Singapur o Shanghai, d’una estratègia de desenvolupament alineada amb la globalització. Les següents condicions hi conflueixen: cruïlla de rutes internacionals, accés a mà d’obra barata pel sector serveis, exempció fiscal i estabilitat institucional. 

La tàctica és la següent: 

1. Construeix un aeroport amb connexions a 4 continents (Africa, Europa, Asia i Oceania) que permeti a les aerolínies operar vols més curts, omplir tots els avions i repercutir en bitllets més barats. Ara és la 1 del mati a la Terminal 1 de l’aeroport de Doha. Aquestes són algunes de les destinacions que veig a la pantalla de sortides per les properes 2 hores: Kathmandu, Melbourne, Teheran, Shanghai, Male, Hanoi, Frankfurt, Delhi, Osaka, Zurich, Karachi, Manchester, Nairobi. Sorprenen les poques destinacions europees? El món està canviant...

2. Crea un sistema d’immigració laboral pel qual hi hagi una discriminació salarial segons el país d’origen. Ciutadans de primera, segona, tercera, etc. En el cas dels GCC el proletariat ve de Pakistan, Nepal, Filipines, Sudan. La mà d’obra qualificada ve d’India, Egipte, Jordània. La classe empresarial ve d’Europa, Líban. L’alt funcionariat és local. Tant el nepalí com l’europeu venen a Dubai amb el mateix objectiu: estalviar per construir-se una millor vida al país d’origen, aprofitant els avantatges fiscals de Dubai. Cap immigrant podrà esdevenir local, ni tan sols els nascuts aquí, i els seus drets estaran sempre limitats. El color de la teua pell dicta amb prou exactitud el teu rol a l’economia.  I la classe dirigent s’assegura la continuïtat com oligarquia.

3. Zero impostos, zero cobertura mèdica, zero, zero, zero. "Tanto tienes tanto vales" Selecció natural en estat pur. Així atreus a població jove, en edat laboral, i repels a la població vella o  amb problemes per mantenir-se en un nivell de vida més elevat que a ca seua. Ningú acumula prou riquesa com per comprar propietat, la sang es renova a gran velocitat 

4. Constitueix un govern (democràtic o no) amic d’Occident. Assegura inversions participades pels bancs de la City i Wall Street. Compra clubs de futbol de la Premier i de la Liga. Posa “Qatar Foundation”  a la samarreta de Messi. 

Angkor Wat, Macchu Picchu, Palenque, Teotihuacan, Prambanan, Borobudur, Petra...  a aquesta llista de ciutats sepultades pel temps m’aventuro a afegir Dubai. Algun dia algun explorador descobrirà la punta de Burj Khalifa entre la sorra i es preguntarà què va ser d’aquella globalització i de l’era del petroli. Entretant, que les quiten lo bailao. Sempre estan a temps de vendre’s el Ferrari i comprar-se uns camells.