Surts de l’aeroport de Múnic i de seguida et poses a 200km/h a l’A9. En aquesta moderna Autobahn és bastant comú trobar-se prototips amb els característics estampats de camuflatge per evitar l’espionatge industrial. Construïda als anys 30 uneix el sud amb Berlín i té trams sempre en obres per maximitzar la “Freude am Fahren” dels clients de BMW i la “Vorsprung durch Technik” dels clients d’Audi.
A pocs minuts de l’aeroport hi ha una sortida on hom sempre hi troba cua: Dachau, una ciutat dormitori als afores de la capital bavaresa. Els locals semblen viure d’esquenes als discrets cartells “KZ-Gedenkstätte” al llarg de les vies principals de la població. Després de deu minuts seguint les tímides indicacions la presència de turistes internacionals a l’aparcament et confirma que potser sí que estàs al lloc que buscaves.
El memorial de Dachau és d’unes dimensions abrumadores, d’una buidor fantasmagòrica, d’un silenci atronador. Una via de tren semi-enterrada acaba a una andana en ruïnes. A travès de la doble valla amb espins els gèlids barracons grisos et transporten a una de les èpoques més fosques del nostre continent.
La inscripció amb forja a la porta ja no deixa indiferent ni al més despistat: “Arbeit macht frei”.
La immensa i buida esplanada, vorejada per immensos arbres desfullats pels rigors de l’hivern, fa galopar la imaginació.
Les ànimes dels 30,000 morts semblen arrambar-se a la gola i et creen una angoixa insuportable.
Per sort, una dona de mitjana edat venent llibres d’una ONG alleuja amb la seua humanitat l’estranya pena interior dels visitants que s’endinsen en el primer barracó. Per alguna raó que se m’escapa, aquesta lloable senyora que per edat no va viure ni l’holocaust ni la post-guerra, passa els millors anys de la seua carrera instal.lada en una petita habitació sense finestres i amb parets encrostonades en un dels edificis amb més energia negativa del món, explicant apassionadament a qui vulga escoltar-la les injustícies del passat. Em resulta un poc sorprenent que el govern alemany cedeixi la responsabilitat d’explicar el lloc a aquesta bona dona i no s’implique més en donar una abraçada institucional als milions de visitants internacionals que inclouen Alemanya dins el seu tour europeu només per viure aquesta experiència.
El primer camp de concentració nazi es crea davant la necessitat de contenir creadors d’opinió. Es ven com una mesura de resposta a un estat d’excepció, justificable pel bé d’una nació amenaçada per una inflació galopant i que l’últim que necessita són dissidents polítics. A la pràctica, Dachau ràpidament es queda petit. Es converteix en laboratori per l’experimentació mèdica i psicològica amb humans, en una font de mà d’obra esclava per les fàbriques d’armament, i finalment en camp d’extermini davant la seua superpoblació.
El memorial és gratuït i no està especialment anunciat. Certament la generació actual de muniquesos prefereix identificar-se amb l’avantguarda industrial, amb els èxits de l’equip de futbol local i amb els excessos de l’Oktoberfest. Tot i el mal cos que deixa,
Dachau mereix la visita de tothom que estiga de passada per Múnic i tinga dues hores lliures per reflexionar sobre la crueltat humana i sobre les opcions polítiques per les properes eleccions.
Comments