El balneari favorit dels tsars i els sòviets és una vall boscosa enmig del Caucas Meridional. Als cims nevats de la serra del Meshkheti la precipitació mitja en alguns punts arriba als sorprenents 4 litres per metre quadrat per any; per posar-ho en perspectiva, 7 vegades més pluja que a Londres o 3 vegades mes que a Tòkio. Amb el desgel de la primavera el riu Mtkvari baixa turbulent, marró i perillosament proper a les passarel.les de corda i fusta que als pobles construeixen per passar d’una banda a l’altra.
Les fortaleses mil.lenàries que es troben al seu pas, mencionades tant en relats llegendaris d’Alexandre el Gran com a les cròniques de Marco Polo, observaran un any més com els detrits baixen a tota velocitat fins descansar, finalment, al fons de la mar Càspia.
L’activitat volcànica residual de la zona fa que en certs punts remots de la vall hi haja sorgents d’aigua termal sulfurosa, on els metges de la monarquia i la jet set russa enviaven els seus pacients per tractar-se malalties neuromotores. En una altre manantial de la vall, Lenin popularitzà l’aigua de boca carbonatada i amb alt contingut en sodi fins el punt que avui dia Geòrgia exporta anualment per sobre de 100 milions de dòlars en ampolles, sobretot als antics socis de la URSS.
Borjomi evoca exuberància, sofisticació i exclusivitat des de Minsk fins a Vladivostok.
Potser per això Geòrgia va proposar aquesta ciutat com a candidata a seu pels jocs olímpics d’hivern de 2014. Malauradament per ells la candidatura no va triomfar i la veïna russa Sochi s’emportà el pastís, una vegada més.
La Mamuschka
Dic una vegada més perquè imagino eixa sensació d’ésser georgià i tindre un veí tan poderós i conflictiu com Rússia. És com ser company de pupitre del macarra de la classe. O t’empasses la llombriu o et matxaca. Irakli té 34 anys i fa feina com guàrdia jurat al castell d’Akhaltsikhe, on es distreu parlant amb els pocs turistes que troba en temporada baixa.
M’explica que les cicatrius que li creuen el front i la gola se les va guanyar després de la cirurgia plàstica i dels 35 dies en coma causats per una mina antipersona a Tskhinvali, Ossètia del Sud. La seua generació ha passat ja 3 guerres civils d’ençà els anys 90, en totes tres l’enemic ha estat la població que se sent més russa que georgiana. El tema està encara per solucionar, amb el 20% del territori en una espècie de limbo sense reconeixement internacional però amb el suport de Putin, qui encara avui públicament ressent que la constitució de la URSS garantís el dret a secessió per a les repúbliques.
En qualsevol cas, no hi ha cap dubte que Geòrgia és una nació ben diferenciada. La història mostra com el poble que habitava l’espai entre les dues grans serralades del Caucas va viure durant mil.lenis al seu ritme, pràcticament inexpugnable ajudat per aquestes inacabables muralles de pedra i neu. La seua llengua i alfabet no guarden cap relació amb res que els envolta. Tbilisi apenes entrava dins la ruta de la seda, i els grans imperis hel.lènic, persa, mongol, àrab, otomà i rus només hi van passar de puntetes.
Tan discretament han viscut que no va ser fins fa pocs anys que se’ls atorgà el mèrit d’haver inventat el vi fa vuit mil anys. El vi georgià apenes arriba als mercats internacionals malgrat la gran varietat de cepes autòctones i la combinació de mètodes tradicionals i moderns en la vinificació.
El Pope
Tot i aquest exotisme la gent georgiana resulta misteriosament propera pels europeus. Potser el fet de ser la segona nació en adoptar el cristianisme hi ajuda. Els regnes de Geòrgia i Armènia foren bastions resistint els embats de l’Islam en l’època de les creuades.
Les ermites i monestirs, de vegades excavats a la roca, tenen assentaments impossibles i conserven frescos bizantins antiquíssims i d’alt valor artístic.
La major part de temples sobrevisqueren a l’oblit i al desús de l’època comunista i ara estan en ple apogeu de feligresos. Fins al punt que avui el cristianisme ortodox és la segona fe del país, només superada pels mòbils.
El Guiri
Per primera vegada en la història el Caucas no suposa cap barrera per al visitant, i això és més una oportunitat que un risc. L’aerolínia “low cost” hongaresa WizzAir ha trobat la forma de volar a Kutaisi, aprofitant que ara fa un any que la UE i el govern de Geòrgia han signat un acord bilateral pel qual no fan falta visats turistes. El nombre de turistes va créixer un 40% en 2017 i això no ha fet més que començar. El petit aeroport d’arquitectura contemporània està en constant expansió, i els seus finestrals als cims nevats són el millor reclam pel turisme d’aventura. En poques hores et plantes a una serralada per sobre dels cinc mil metres, el cost de la vida és un terç del de l’Eurozona, i és fàcil aconseguir hotels de luxe a preus dels 3 estrelles de qualsevol ciutat europea.
El menjar té l’avantatge de ser autèntic i de molt bona qualitat arreu del país: plats com el khinkali, el kachapuri o el kharcho agraden a tothom i permeten al cuiner lluir-se amb mescles originals d’herbes, fruits secs i espècies. I una cosa tan senzilla i inusual a dia d’avui com trobar-te les patates fregides tallades a mà. Una delícia casolana.
Aquest èxit aparentment sobtat té l’arrel en la revolució de les roses de 2003, una reacció pacífica que marcà el final d’una depriment dècada dels 90 de guerres civils. A dia d’avui tenen sis vegades el PIB del final de l’època comunista.
Aquest progrés l’han aconseguit “simplement” reduint la corrupció galopant. El nou govern va acabar amb l’extorsió a les carreteres expulsant la pràctica totalitat del cos policial, començà a recaptar impostos i a pagar els salaris als funcionaris puntualment. La millora de les institucions es féu tan evident que Geòrgia va poder establir contacte amb països més enllà de l’esfera russa. Avui dia Europa suposa un important soci institucional i comercial, però també ho són Iran, Turquia i els veïns Armènia i Azerbaijan. Bàsicament, no es casen amb ningú i bé que fan.
L’actiu més poderós d’aquest país és l’hospitalitat de la gent.
El primer dia Zaza, l’orgullós propietari del modest hotel Harmony a Kutaisi, ens reb a les 4 de la matinada estudiant un CD de llengua espanyola: “Buenas noches!”. Vam flipar colors. El darrer dia la nostra Valèria inesperadament es va intoxicar. La pediatra Isolda i la seva infermera, ambdues curtides per dècades de professió, amb una llengua inintel.ligible però amb un bonic somriure van reviscolar la nostra filla amb mig litre de sèrum fisiològic intravenós “Made in Armenia”. En aquest cas també, l’aigua isotònica del Caucas va obrar el “miracle”.
Als meus ulls, dues coses s’interposen entre la Geòrgia actual i la nova perla caucàsica que impressionarà al món:
· una infrastructura que limita la mobilitat. És inconcebible que en un país tan petit les distàncies es facen tan desesperadament grans pel fet de tenir xarxes deficients. El ferrocarril sembla desaparegut en combat, la majoria de vies estan mortes, daten de l’era comunista i condueixen a plantes industrials en estat cadàver.
La carretera principal del país és una processó que avança a 50 km/h en el millor dels casos i que consta dels conductors nostàlgics amb les dues versions de Lada (l’utilitari i el Niva), els fitipaldis amb BMW X5 sense frontal de tants tocs que han tingut, els professionals amb Ford Transits apedaçades i comprades als mercats de desguàs europeus, els camions amb motors del segle XX ofegats amb el pes dels contenidors del segle XXI, els taxistes amb cotxes importats del Japó i amb el volant a la dreta, les vaques despistades i els gossos abandonats que creuen quan els abelleix, els venedors ambulants i les obres sense indicacions.
I malgrat la fantàstica línia de costa al Mar Negre no hi ha cap port comercial que permeti desencallar les carreteres comarcals del sud, que van carregades de camions turcs, els veritables socis comercials de la nova era.
· la falta de protagonisme del món rural dins l’economia real. La capital Tbilisi ha anat creixent sense control a mesura que les necessitats de l’economia anaven canviant. Actualment és una ciutat global amb expatriats tant de l’est com de l’oest, que genera el 88% del PIB i que cada vegada concentra més població, incrementant els problemes de contaminació que ja tenen.
Al món rural tenen allò que atreu els turistes: paratges insòlits, serralades muntanyoses que se solapen, aigua a mansalva, monestirs arcaics i tot en soprenentment molt bon estat. Al camp l’agricultura està molt endarrerida i el turisme infra-desenvolupat, impera la mentalitat proletària del comunisme i el masclisme de la religió ortodoxa. Les dones a casa i els homes a jugar a les cartes vora la carretera.
Com pot ser que les avellanes siguen el principal aliment d’exportació del país i no n’haguem tastat cap fins el sisè dia? La propera vegada que menges una llesca amb Nutella, probablement assaboriràs Geòrgia
Giorgi treballa per SIXT i ens va llogar el cotxe a l’aeroport, es lamenta de què malgrat la bona tendència econòmica no hi ha projecte de futur pel país. Volen entrar a la UE però no saben per a què. Estan arribant al punt en què créixer dóna vertigen. El tirans russos els observen i no els posaran les coses fàcils per emancipar-se. El potencial està intacte, només falta una visió ambiciosa i el valor per equiparar la riquesa al món rural, netejar la ciutat, deslligar-se del llegat tòxic del segle XX i tornar a l’essència de la Geòrgia dels 8000 anys d’història.
Comments